"Olor de maduixa", poemes de Joana Raspall
El
llibre meravellós
Tinc un
llibre fet
amb
pètals de rosa,
esquitxos
de mar
i olor
de maduixa.
Per fer
lletres d'or,
una
papallona
s'hi
espolsa les ales,
i el sol
les dibuixa...
El segell editorial "Nandibú", de Pagès
Editors, acaba de publicar un segon volum de poemes de Joana Raspall. Si en el
primer volum, "Bestiolari de Joana Raspall", el centre d'interès eren
les bestioles, en aquest segon s'han recollit tots els poemes d'aquesta poeta
que parlen d'arbres, de plantes, de flors i de fruits. En
total són cent tres, ordenats alfabèticament pel títol. Els dos volums han
estat il·lustrats per Anna Clariana.
Joana Raspall i Juanola va néixer l'1 de
juliol de 1913 al barri barceloní de la Barceloneta. Al cap de tres anys la
família es va traslladar a Sant Feliu de Llobregat, on va residir des de
llavors. Cent anys més tard, el dia 4 de desembre de 2013,
Joana Raspall moria envoltada de reconeixements i d'homenatges emotius per part
de tot el país. Activista cultural, dinamitzadora i capdavantera en moltes
activitats culturals, és coneguda sobretot per la seva excel·lent producció de
poesia per a nois i noies que l'ha convertit en un referent imprescindible.
La poesia per a nois i noies de la Joana
Raspall
Joana Raspall va publicar el seu primer llibre
de poemes per a nois i noies l'any 1981 amb el
títol, precisament, Petits poemes per a
nois i noies (Ed. Daimon). En aquells moments tenia 68 anys! No va ser fins
l'any 1996, quinze anys després d'aquell primer títol, que l'editorial Baula va publicar el seu segon llibre titulat Bon dia, poesia! La Joana tenia, doncs,
83 anys! I als vuitanta-tres anys la seva capacitat creadora ja no va tenir
aturador: només un any més tard -el 1997- La Galera
publicava Degotall de poemes, i un
any després -el 1998- tres editorials li publicaven un llibre cadascuna: La Galera, Com
el plomissol; Baula, Pinzellades en vers; i Publicacions de
l'Abadia de Montserrat, Versos amics.
Dos anys més tard -el 2000- Publicacions de l'Abadia de Montserrat hi tornava
amb Serpentines de versos. I dos anys
després -el 2002-, La Galera treia Escaleta al vent i al 2003, Baula, Font de versos i La
Galera, A compàs dels
versos. El 2004, quan l'autora en complia noranta-un, Publicacions de
l'Abadia de Montserrat tancava la publicació de la seva obra poètica per a
infants amb Concert de poesia. Per
tant, entre el 1996 i el 2004, és a dir, en vuit anys, havien aparegut deu
reculls de poemes.
La mitjana de poemes per llibre es troba entre la
cinquantena i la seixantena i la suma total és de 632. Acostumen a anar
dividits en apartats temàtics d'entre els quals destaquen, especialment: els
elements, la natura, el temps, els animals, les plantes, les persones, els
sentiments... sovint en un mateix poema hi trobem alhora dos o tres temes dels
esmentats. Aquest conjunt d'onze llibres i 632 poemes constitueixen una mina,
un tresor, un niu de sensacions, de petites i agradables manifestacions de
bonhomia, d'encoratjament, d'estímul... en definitiva, de saviesa. D'una càlida
saviesa.
A partir d'aquí, ja només s'han editat reculls
diversos de poemes i contes ja publicats: El
meu món de poesia (El Cep i la Nansa, 2011) format per trenta-dos poemes
dels quals trenta són poemes ja publicats en altres llibres; Publicacions de
l'Abadia de Montserrat treu dos reculls més, l'un al 2013, 46 poemes i 2 contes, i l'altre, al 2014, 8 contes i 18 poemes. Finalment, Editorial Mediterrània, el 2013,
publica el recull Divuit poemes de Nadal
i un de Cap d'Any. A aquest conjunt de reculls cal afegir-hi, és clar, el Bestiolari de Joana Raspall, el primer
volum d'aquesta col·lecció que va iniciar el 2014 Pagès Editors.
Com és la poesia de Joana Raspall?
Els poemes infantils de Joana
Raspall tenen uns ingredients que els fan molt atractius i
que pretenen sempre implicar-hi el lector. En primer lloc, s’hi observen unes
ganes enormes d’escriure, una gran passió per les paraules, conscient però que
mai les paraules seran prou lluminoses per descriure un paisatge, una mirada o
un sentiment.
La seva obra poètica destaca per una visió
personal, candorosa i amb espurnes d’il·lusió sobre moments i fets de la vida i
del món que ens rodeja. Molts dels poemes tenen un regust de cançó tradicional
i destil·len alegria i bon humor.
Els poemes tracten sobre temes i sensacions ben
païdes i mesurades i, per tant, plenes de saviesa i d’experiència vital.
Escrits tots amb delicadesa i amb un vocabulari cuidat i precís. Talment com si
l’autora s’aturés en determinats moments màgics de la seva vida i els
fotografiés amb els seus versos, sempre disposada a oferir-los al lector, de
forma gratuïta i generosa. La natura, les plantes, els animals, els elements,
el temps... són temes recurrents que els aprofita també per mostrar un esperit solidari
i afectuós.
En la seva poesia, tot és vida i vitalitat.
Qualsevol element, objecte, detall, impressió, sentiment... és motiu per a un
nou poema, breu, delicat, senzill, positiu, encoratjador, estimulant, sempre
conscient que als mots hi ha l'ànima de
tota la gent. Els sentiments de solidaritat, de treball en equip, d'ajuda a
qui més ho necessita, espurnegen arreu. Tant aviat juga amb les paraules, amb
tocs d’humor, com expressa els sentiments més diversos i variats manifestant
sempre desitjos intensos a favor d’aquells valors inqüestionables. En molts dels
seus poemes l’humor entremaliat dels protagonistes es proposa arrencar un
somriure al lector.
L'obra de Joana Raspall ha estat àmpliament
reconeguda especialment durant l'any del seu centenari. Escriptors, crítics,
mestres, bibliotecaris, llibreters... i també algun polític, s'han llançat a
fer-li un reconeixement vibrant i d'una calidesa humana com correspon a una
autora estimada. L'escalf, però, dels nois i les noies de moltíssimes escoles
li van aportar una dosi de felicitat extrema.
(Il·lustració d'Anna Clariana)
El llibre "Olor de maduixa"
La major part dels
poemes d'aquest recull que avui presento es refereixen a les flors fet que
demostra la importància que tenen per a la poeta, que, tot sigui dit de
passada, va viure tota la vida a Sant Feliu de Llobregat, la ciutat de les
roses per excel·lència.
A través d'aquest
recull de poemes hom pot observar el pes que té la natura en general dins la
seva obra. I no sols això. També el respecte amb què la poeta contempla qualsevol
producte de la natura. Per a ella tota la natura és un regal per als humans i
com a tal l'hem d'agrair i d'acceptar. Com molt bé diu en el poema "Al
camp": anar a collir fruita... és
tota una festa... La paraula festa surt sovint, com en el poema "Cireres"
quan diu: Les cireretes ja pengen de
l'arbre / com fanalets d'una festa major...
A vegades els diàlegs
entre les plantes són divertits i emotius com en el poema "Boscana": L'ull blau del romaní / ha mirat la
farigola: / --Et voldries casar amb mi? / Ella tota s'enrojola / i amb un
sospir diu que sí... Hi ha altres
escenes que són molt entendridores, com passa al poema "Idil·li": La rosa m'ha dit / que està enamorada, / i
té sobre els pètals, / com si fos rosada, / tres llagrimetes / del cor afligit.
Hi trobem
descripcions boniques i algunes comparacions molt precises com la del poema
"El cirerer": El gran cirerer
/és un pentagrama / amb notes vermelles / sobre paper verd... D'altra
banda, la descripció d' "El llibre meravellós" és extraordinàriament
bonica: Tinc un llibre fet /amb pètals de
rosa, /esquitxos de mar / i olor de maduixa...
Hi trobem, sobretot,
molts valors positius com l'esforç, la humilitat i el respecte, com queda dit
al poema "L'herbeta": Herbeta
petitona, / quin nom deus tenir? Vius arrapadeta / arran del camí. / Per no
trepitjar-te / desviaré el pas, / que si no t'aixafo / demà floriràs. Aquest respecte a la natura, Joana Raspall el
té sempre molt present: Camina de
puntetes; / el jardí s'ha adormit; no li trenquis el son...
Arbres, flors, plantes i fruits
desfilen l'un darrere l'altre. Quan no és la magnòlia que em cobreix amb la màgia d'un mantell de perfum...és la maduixa que té la forma d'un cor petit...o bé el
saüquer amb les seves flors com dolços
plats de nata...o la llavor que té por que un ocell se l'empassi... o la
margarida que ara diu que sí... ara diu
que no... o les violetes que són
petites, vergonyoses, / no gosen fer gaire olor... o les glicines que, com fades amb túniques liles / cobricelen el
jardí...
Tal com diu la professora Laura
Borràs al pròleg, Joana
Raspall ha observat la natura i ens la regala sota la forma d’imatges
rialleres, lluminoses, afables i amables. És el rostre alegre de la naturalesa
el que vol retratar amb les seves paraules. Tingui el color de taronja
madura, de ginesta florida, de rosella del blat o d’espígol fresc; alegria és
el que se sent després de llegir aquest volum. L’alegria que desprèn el ritme
lent de la natura, feta paraula i imatge i que ens mostra un jardí fet de paraules
fragants i d’emocions que ens ensenyen a veure més enllà de la dimensió física.
Laura Borràs convida als joves
lectors -i jo diria que també als qui no són tan joves- a fruir de la fragància
de la poesia de Joana Raspall. Que ens ho passem molt bé tots plegats!
Josep
Maria Aloy
Biblioteca Roquetes 
CNL de Barcelona
