divendres, 4 de desembre del 2015

La foto més bonica i més trista de Joana Raspall

NOVA ENTRADA A UN MóN DE POESIA. L'APP DE JOANA RASPALL.

La foto més bonica i més trista de Joana Raspall

Avui divendres fa 2 anys. Se'n va anar sense molestar ningú, sense fer soroll. Al llit de casa, una nit del 4 de desembre. Una mort que tots voldríem per a nosaltres i per als nostres. Havent complert els 100 anys i havent gaudit els últims mesos de vida de l'homenatge i l'estima de tot un país. L'any Joana Raspall, celebrat per tots els racons del país, especialment pels nens, es tancava amb un punt i final dels de veritat...
Ara, que ja podem dir ben alt que farem reviure a la Joana Raspall, hi ha una imatge que no em puc treure del cap. Ara, que la seva vitalitat ja no és de carn i ossos sinó de mil colors, no puc deixar de compartir una de les fotografies més boniques i més tristes que he fet mai. De fet, no és una fotografia. És un vídeo, que per pudor i gelosia d'un instant tan íntim no vull publicar en moviment.
La instantània és aquesta. O gairebé.

L'àvia asseguda davant del pastís del seu aniversari número 100. Una fita personal que s'havia marcat en secret (n'estic segur) i que tots duiem anys imaginant. Ella, a gairebé cada conversa dels últims mesos, rondinava resignada: "m'estic apagant", sempre deia. S'apagava, sí, però les forces va saber administrar-les per arribar amb total lucidesa i serenitat a aquesta foto. Segons després de l'instant que retrata aquesta imatge, quan va arribar el moment de bufar les espelmes, no sé si inconscientment o per voler veure l'escena des d'una certa distància, tots els membres de la família la vam deixar sola. Ella, i les tres espelmes. I de sobte, conscient com era de la consecució de la fita, va arrencar a plorar. L'única vegada a la vida que la vaig veure plorar.
"Ve l'hora de plegar.
La feina em cau del cor
-esquinç dolorosíssim-,
i es posa en altres mans.
L'amor les acompanyi!"
A les meves mans, avui ja tinc la seva última feina. L'App de Joana Raspall ja és a punt, màgicament, el dia que fa 2 anys que ens va deixar. Gràcies, àvia.
Ernest Cauhé

1 comentari:

  1. Una foto realment preciosa...Sempre recordarem l'àvia, Joana!
    Bon vespre.

    ResponElimina