dimarts, 13 novembre de 2012

Joana de les paraules clares

El 15 de setembre dins la setmana del llibre català es va fer la lectura:


 Jocs  : El món de poesia de Joana Raspall
Un conte dedicat a la vida de la Joana escrit per Muntse Fernàndez


pels que no han pogut assistir, aquí deixo el text:


Joana de les paraules clares

Vet aquí una vegada una nena que estimava les paraules. I els llibres, que és
on es guarden les paraules en forma d’històries que ens fan riure o plorar, 
imaginar i pensar...
La Joana, que és com es deia la nena, vivia en un poble envoltat de camps, i 
flors de tota mena, sobretot roses, a prop de la gran ciutat. La Joana mirava 

meravellada com creixien els arbres, i com florien... Pensava que era bonic 
viure amb la natura tan a la vora.
Roses
Al llit tinc llençols
estampats de roses;
roses mentideres
que no fan olor.
M'adormo evocant
belles primaveres
i els somnis se m'omplen
de llum i color
“A la natura ho trobem tot”, es deia la Joana, “les coses que ens agraden i les 
que no ens agraden tant, o gens, però que acceptem, perquè formen part de 

cadascú de nosaltres, tots tan diferents com som els uns dels altres...”.
El mar
El mar se'n va tan lluny!
Mai no s'arriba
al lloc on es barreja
amb el cel blau.
Voldria tenir ales
per anar-hi
i veure on s'amaga
el sol, quan cau.

El "sí" i el "no"
Quatre lletres enfadades
fugen de l'ordinador;
són les dues de dir "sí"
i les dues de dir "no".
Ara, tot ho escriu ambigu,
sense negar ni afirmar;
tot i queda a mitges tintes,
no s'hi posa res en clar.
Potser hi ha gent que hi escriuen,
amb aquell ordinador...
arreu llegim moltes coses
on no es diu ni "sí" ni "no".
En aquell poble, a casa, la Joana, en aquell temps de tardes llargues i hores 
mortes, passava moltes estones imaginant històries.
L'ós i la foca
L'ós blanc, panxut i feixuc
empaita la foca;
per sort, al gel hi ha un forat
i ella s'hi ha ficat.
No l'esperis, ós,
assegut a fora,
que ella té camins
i neda per dins.
Mentre tu estaràs distret
i badallaràs de gana,
riallera sortirà
més eixerida que abans
un tros lluny, segura i tipa.
I és clar, com que no té mans,
t'agitarà les aletes,
que és tal com fa pam i pipa!

Ara, aquell poble i els pobles veïns estan enganxats els uns als altres en una 
llarga filera fins a la ciutat i a vista d’ocell fa de mal dir quan n’acaba un i en 

comença un altre, però quan la Joana era petita, el seu poble també era petit: 
hi havia sobre tot i horts i alguna fàbrica, i molts jardins amb roses... però el que 
segur que no hi havia era un lloc on anar a buscar allò que a ella més li 
agradava: llibres. Llibres amb històries que la fessin somiar.
Els llibres
Arrenglerats
en els prestatges
semblen soldats
o personatges
tot enrampats.
Si en prens algun
veuràs que són
una altra cosa.
Dintre la mà
serà un món
que es badarà
com una rosa.
Certament, al seu poble hi faltava... una biblioteca.
A la ciutat, en canvi, n’hi havia una de molt gran i important, de manera que 
–decidida com ha estat en moltes les coses de la vida– se n’hi va anar.
–Penso que al meu poble li cal una casa com aquesta, més petita, però 
igualment plena de llibres –va dir als responsables.
–Oi tant, tens tota la raó! –li va respondre un dels caps que, alhora, era mestre i 
ensenyava com s’ha de tenir cura dels llibres.– Ja n’hi farem una, hi pots pujar 

de peus; però vols dir que al teu poble no li caldria una noia com tu que se l'
encarregués?
I la Joana, a qui li agradaven moltíssim les paraules però que no havia pensat 
mai a estudiar biblioteconomia (quina paraula més llarga i estranya per 

anomenar el que estudien els bibliotecaris, oi?), no s’ho va fer dir dos cops. Va 
empaquetar tot el que sabia (francès, que parlava perfectament perquè la seva 
mare era francesa i l’havia enviat a estudiar a Perpinyà; l’ortografia i la 
cal·ligrafia que havia après a l’escola, i tot el munt de coses que li havien 
ensenyat els llibres) i se’n va anar a la ciutat a estudiar per ser bibliotecària.
En aquella època molt poques noies estudiaven, i la Joana no va desaprofitar 
gens l’ocasió: va tenir de mestres poetes i historiadors importants i els 

escoltava a tots admirada. La Joana i les seves companyes eren com 
esponges assedegades de conèixer i saber coses. Va ser un temps feliç.
Ai, no tot era bonic, però.
Havia esclatat una guerra. Els primers mesos tot semblava anar més o menys 
com sempre, però de seguida la vida va canviar: començava a faltar el menjar, 

la majoria d’homes eren al front, on molts morien, i els avions bombardejaven 
pobles i ciutats sense contemplacions.
Guerra i pau (fragment)
El foc i l'aigua han discutit
al fons del bosc, per una juguesca.
Quan l'una crida, l'altre s'encrespa
i deixen l'aire ple de neguit.
Tanta cridòria, a què treu cap?
Parlen de vents i de flamarades,
de llamps, trons i nuvolades
Per què es barallen? Ningú no ho sap.
Ni l'un ni l'altre no ens ho diran.
S'han embestit talment dues feres...
Havia fallat allò que els mestres i els pares ens repeteixen tant i tan sovint:
parlant la gent s’entén, ens diuen. Era evident que en aquesta guerra terrible, hi 
havia molta gent a qui no li agradaven les paraules. Li agradaven tan poc que, 

quan guanyessin, les pensaven prohibir.
Paraules clares
D’un balcó a l’altre balcó
un lloro i una cotorra
al veïnat preguntaven
qui d’ells parlava millor.
Movien tal guirigall,
que el gos del veí de sota
va dreçar bé les orelles
per no perdre’s detall.
Fou inútil l’interès;
lloro i cotorra cridaven
sense cap sentit, i el gos
no va entendre res de res.
els va tallar amb un lladruc:
–Calleu, inútils, xerraires!
No dient paraules clares,
parlar per parlar fa ruc.
Per què? (fragment)
Tantes veus sense resposta,
tant de dolor innecessari,
tanta vida interrompuda
al xoc brutal de la barbàrie!...
Però la vida continuava i bé s’havia de treballar. I la Joana havia aconseguit 
una feina en allò que li agradava i que havia estudiat: ara feia de bibliotecària 

en un poble envoltat de vinyes i amb sang castellera a les venes. A la Joana 
però, moltes coses l’amoïnaven. Ja era ben clar que la guerra es perdria i, dels 
vencedors, una gent que no estimava gaire les paraules, i encara menys les de 
la nostra llengua, què se’n podia esperar? Amb la ràbia i les ganes de manar 
que gastaven, quan entressin als pobles no només empresonarien aquells que 
no pensessin com ells, sinó que ’encarregarien de destruir els grans 
contenidors de mots i significats: els llibres.
El llibre meravellós
Tinc un llibre fet
amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
una papallona
s'hi espolsa les ales,
i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
hi escriuen les faules
que cap ull humà
sabria llegir.
El vent me les conta;
les sé de memòria!
Me les conta el vent...
o surten de mi?...
Un matí, en arribar a la feina, va trobar la porta esbotzada i, a dins, tot de 
soldats de les tropes que es retiraven, esgotats, adormits envoltats de llibres.
Era hora de prendre una decisió, quan aquells soldats marxessin, els altres 
arribarien de seguida, trobarien la biblioteca oberta i aquells llibres que elles 

havien cuidat i la gent del poble havia llegit amb delit desapareixerien en dos 
dies.
Decidida com ha estat en moltes les coses de la vida, la Joana va convèncer 
una companya i va trucar a la biblioteca de la ciutat per explicar la seva 

pensada. I aquella nit van aconseguir treure una bona pila de llibres, pujar-los a 
un camió i amb uns quans soldats que encara no s’havien retirat van marxar 
per la muntanya fins a la ciutat mentre els avions els bombardejaven.
Havien salvat molts llibres de la crema. Però, un cop perduda la guerra, salvar 
la llengua no seria feina d’una nit ni d’una ni de dues persones. I aquesta era la 

feina que esperava a molta gent.
La llengua pròpia
Hi ha unes llengües vivents
que tothom pot fer seves:
com l'alè de la muntanya,
com la cançó del mar...
Només la veu humana
és pròpia de cada home
i duu privats missatges
que cal saber escoltar.
Si no els entenem prou,
provem d'endevinar-los;
i com si fossin màgics
els mots se'ns faran clars.
Si amb un granet d'amor
jo t'envio paraules,
tu, vinguis d'allà on vinguis,
si tens cor, m'entendràs.
Amb tot, la Joana s’havia convertit en la dona pacient que seria sempre i, com 
que continuava estimant les paraules, aquest cop es va carregar de tota la 

paciència del món: havia pensat col·leccionar-les. Les va anar recollint totes, 
d’una en una. Primer buscava paraules que volguessin dir el mateix, els 
sinònims; després, les que volien dir justament el contrari, els antònims; i quan 
ja les va tenir totes, va anar recollint frases, però no de qualsevol mena, sinó 
les frases fetes, com ara “al pot petit hi ha la bona confitura” o... “de mica en 
mica s’omple la pica”. I de mica en mica, molt de mica en mica, i de tant en tant 
amb l’ajut de coneguts, va fer tres diccionaris. Tres diccionaris que, al cap d’uns 
anys, es van fer molt famosos. Però havien de passar uns anys, perquè en 
aquell moment, no es podien escriure llibres en la nostra llengua i la Joana, les 
paraules que col·leccionava eren, justament, en la seva llengua…
Invitació
He trobat uns quants mots
al món de la poesia,
no vull quedar-me'ls tots!
Si t'agrada llegir
et faran companyia,
ens els podem partir.
Mentre recollia paraules, la Joana s’havia casat i havia tingut fills. Havia 
descobert l’amor i era l’estimació per la gent i les coses el que la feia anar 

endavant.
Cançoneta d’amor
Vinc a tu; tot fent camí
colliré una rosa;
la més bella del jardí
la més olorosa.
Una punxa em clavarà
la flor traïdora;
la sang em recordarà
el roig de la boca.
Besaré aquell roig viu
com et besaria.
Cent vegades que em ferís,
cent hi tornaria.
La Joana es trobava amb lletraferits i escriptors preocupats com ella pel que 
estava passant. “Què més podem fer”, es preguntaven. I la Joana i altres van 

començar a fer classes de llengua d’amagat, al menjador de les cases, no fos 
cas que els enxampessin. Però no n’hi havia prou… Què més podia fer, ella? 
Miraria d’escriure coses que no estiguessin tan prohibides, com el teatre per a 
nens, per exemple… I així ho va fer. I li va agradar tant escriure, que de 
seguida es va posar a imaginar poesia. Va pensar: “la poesia és bonica i és útil, 
ens eixampla el cor i ens permet respirar lliurement…, però els versos que fan 
els grans poetes són massa difícils per als nens, construiré una escala que 
permeti als més petits acostar-s’hi esglaó a esglaó”. I l’escala que va anar 
construint durant anys i anys van ser les 648 poesies per a nens i nenes que va 
escriure i publicar.
La paraula bonica
Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l'aprengui,
i se l'emporti gravada
al diccionari del cor.
Al cor, cada primavera
hi floreixen les paraules
que amb més amor s'han guardat,
i ella vol ser la primera
de florir, com una rosa,
en un llavi enamorat.
Era una feina de formigueta, que potser algú podia pensar que no era 
important, però i tant que ho era! Amb aquella escaleta arribaria més lluny del 

que s’imaginava...
Va rumiar com havia de ser aquell tipus de poesia. Havia de parlar de coses 
properes als nens i als seus sentiments; fer-los veure que amb la poesia podien 

expressar les seves emocions. “Ah! I no cal”, va dir-se, “que sempre hi hagi 
rima ni escriure tot hora amb rodolins. No cal que sempre fem rimar “sol”, per 
exemple, amb “mussol”, ni “cau” amb “gripau”, l’important és el ritme, la 
música…”. Perquè les bones poesies tenen més música que rimes.
La pilota
Sóc la pilota
i estic cansada
de ser xutada
a tort i a dret;
i encara gràcies,
i no se’m xuta
amb vamba bruta,
i el camp és net!
L’únic que em toca
i amb simpatia
m’acaricia,
és el porter.
Per menys d’un ral
em desinflaria!
Per ell evito
fer un mal paper.
I els temes? Com que allò que més li agradava a la Joana, després de les 
paraules, eren les flors i la música, els va dedicar moltes poesies...
El cirerer
El gran cirerer
és un pentagrama
amb notes vermelles
sobre paper verd.
Per llegir la solfa
no calen ulleres:
només les mans llestes
i l’ull ben despert
per arribar al cim,
a les notes altes
que són les que tenen
més brillant el to...
I... amunt fent escales!
I... avall fent arpegis.
Amb les mans ben plenes!
CIRERES!... CIRERES!
Quin acord tan bo!

Els arbres
Veig una branca florida
i no sé si és d'ametller;
-diuen els ocells que aquesta
és la que floreix primer.-
Jo només conec els arbres
quan el fruit ha madurat;
els conec per les cireres
o els préssecs que n'he menjat.
I vet aquí que un dia li va néixer el cuquet de ser ella també una poeta com
aquelles a les quals pujava l’escaleta. Faria relats i poesia per a “orelles grans”, 

faria uns quants “experiments” amb les paraules, hi jugaria: amb pocs mots 
diria moltes coses. Escrivia i escrivia i jugava i jugava amb formes diferents.
Extraordinari
pot resultar un poema
descrivint l’alba.
Però mai les paraules
seran prou lluminoses.
La posta és lenta;
li pesa endur-se un dia
ple de desitjos.
Les mans obertes
són banderes inútils
si es mostren buides.
Sempre amb els ulls oberts i el cap clar, amb els anys ha anat aprenent de la 
vida i ara sap moltes coses que guarda i explica amb humilitat, com per 

exemple que tot canvia i el canvi és bo...
El taronger
S’ha vestit el taronger,
amb la flor blanca perfumada;
l’aire hi pren una alenada
I l’espargeix pel carrer.
Sense veure flor ni branca,
prop del jardí s’endevina
que aquella aroma tan fina
ve de l’enllà de la tanca.
L’aire revela el tresor.
Oh!, riquesa fabulosa!
Avui és la flor olorosa;
demà, les taronges d’or.
Passar comptes
Jo he estat aquella noia temerosa
que s’acostava al món dels grans poetes
amb desig de trobar-hi l’aigua viva
i el foc ardent que el cor em reclamava.
Els degotalls de les paraules sàvies,
les espurnes d’estrofes aflamades,
me’ls feia meus amb fonda reverència
com fa la terra amb fam de ser sembrada.
Si no he estat fèrtil per donar collita.
humilment me n’acuso. Sóc avara
i potser m’he quedat per a mi sola
tot el tresor intern de les paraules.
La Joana ara està a punt de fer cent anys, viu on ha viscut sempre, al seu 
poble, en una casa ben a prop d’un parc ple d’arbres i de l’estació del tren, per 

poder rebre amb els braços oberts i un somriure als llavis els grans i els petits 
que la van a veure tan sovint a explicar-li coses.
La Joana de les paraules clares pot mirar enrere satisfeta i des del present 
notar com la gent l’estima i tenir la seguretat que molt petits, com ella volia, han 

après a estimar la poesia...
Agraïment
Em creia haver perdut
tot allò que donava,
i sense saber com
me’n trobo les mans plenes.
Com un grapat de blat
caigut en bona terra,
de cada gra sorgeix
-miracle d’or- l’espiga.
Beneïda saó
de terra generosa.

Llegit el dissabte 15 de setembre, durant la matinal dedicada a la poeta
Joana Raspall a LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada